Aquest escull configura un paisatge singular dins de la Conca d’Òdena.
S’observa a la zona un relleu diferencial degut a la major duresa
de les roques calcàries –producte de la fossilització
de l’escull pròpiament-, enfront a la poca resistència
a l’erosió de les margues d’Igualada, sobre les
quals reposa aquest cos fossilitzat. Això fa que es pugui copsar
amb gran claredat i des de lluny, la morfologia original de l’escull
i fins i tot discriminar-ne les diferents fases de creixement així
com la seva evolució. Aquesta no és en absolut una característica
general dels esculls, que en molts casos es troben dintre d’unitats
geològiques més resistents a l’erosió que
per tant emmascaren la morfologia de l’escull. Es tracta en
definitiva d’exemples de paisatge singulars que necessiten ser
protegits de la degradació.
